Traumatologia

La fractura més freqüent és la fractura dels ossos propis nasals. En molts casos associada a fractura amb desviament del septe nasal. Caldrà la reducció tancada en la majoria dels casos.

La fractura mandibular és la segona en freqüència. Hi ha diferents traços de fractura habituals, en funció de la força, direcció i punt de l’impacte. El tractament és quirúrgic en la majoria dels casos. Caldrà la reducció i osteosíntesi de la fractura (immobilització amb plaques i visos) on a més de la reposició anatòmica dels fragments mandibulars fracturats, caldrà recuperar l’oclusió dental prèvia a la fractura per a reconstituir la funció. En alguns casos la reducció serà tancada, i la immobilització mandibular s’aconseguirà mantenint-la en oclusió (les dents tancades) mitjançant la fixació intermaxil·lar (deixem la boca tancada durant un temps, de la mateixa manera que el traumatòleg enguixa una cama o un braç).

La fractura orbitària pot ser única o associada a la fractura dels ossos veïns.

La fractura d’òrbita més freqüent és la del sòl orbitari, en ser la zona més dèbil. La segueix en freqüència la fractura de la paret interna. El tractament serà conservador si no implica alteració de la funció ni l’estètica. En cas contrari caldrà el tractament quirúrgic.

La fractura de l’os malar o zigoma (el pòmul) és en realitat una fractura zigomàtico-orbitària. Sol ser evident estèticament i caldrà la seva reducció i osteosíntesi.

Les fractures que es produeixen en traumatismes d’alta velocitat d’impacte solen ser més complexes, implicant diferents ossos: fractures mandibulars, maxil.lars, naso-orbito-etmoïdals, zigomático-orbitàries, frontals. El tractament sol ser quirúrgic.