Cirurgia maxil·lofacial

El bruxisme, és a dir, el fet de fer petar o cruixir les dents, està estretament relacionat amb l’articulació temporomandibular (ATM). Aquesta articulació se situa entre la mandíbula i l’os temporal i permet que la mandíbula pugi i baixi i que es desplaci cap als costats, cap endavant i cap enrere.

En realitat, es tracta de dues articulacions, una a cada banda del cap, que funcionen de forma sincronitzada. En aquesta guia expliquem què són els trastorns de l’ATM, per què poden aparèixer, quins símptomes produeixen i com s’estudien.

Bruxisme: causes i símptomes

El bruxisme pot estar causat per problemes d’alineació, quan les peces dentals no encaixen bé. En altres casos es relaciona amb problemes de postura, amb hàbits de son inadequats o amb l’estrès. També pot afectar els nens.

Els seus símptomes solen ser semblants als dels trastorns de l’ATM. Entre aquests hi ha:

• Fer cruixir les dents.
• Dents desgastades.
• Mals de cap.

Què són els trastorns de l’articulació temporomandibular?

Són alteracions que afecten els músculs i les articulacions que intervenen en la masticació i que connecten la mandíbula inferior amb el crani. Es poden presentar de diferents maneres:

• Dolor miofascial: molèsties als músculs que s’encarreguen del moviment de la mandíbula.
• Desajust o asimetria de l’articulació: per lesions del còndil, un disc desplaçat o una mandíbula luxada.
• Artritis: un grup de trastorns inflamatoris i degeneratius de les articulacions que poden afectar les temporomandibulars.

Per aquest motiu, moltes persones amb bruxisme pateixen sovint dolor de coll i de cap, a més de dolor als músculs facials i a la mandíbula.

Per què apareixen els trastorns de l’ATM?

Diversos dels símptomes associats a aquests trastorns es deuen a l’estrès físic sobre les estructures que envolten l’articulació: el disc cartilaginós, els músculs i les articulacions de la mandíbula, el coll i la cara, i també nervis, vasos sanguinis i lligaments propers.

Entre les causes més comunes hi ha:

• La mala mossegada.
• El cruixit de dents (bruxisme) o l’estrès. En alguns pacients, l’estrès associat a aquests trastorns pot ser conseqüència del dolor i no l’origen del problema.
• La mala postura. Per exemple, mantenir el cap avançat durant molt de temps genera una gran tensió als músculs del coll i de la cara.
• Altres causes, com luxacions, fractures, artritis o problemes estructurals de naixement.

Com s’estudien el bruxisme i l’ATM?

Per poder-los tractar correctament, se sol fer un examen complet que inclou:

1. Una anàlisi dental per descartar qualsevol mala alineació que alteri la mossegada.
2. La palpació dels músculs i de l’articulació per detectar si hi ha sensibilitat.
3. Pressionar al voltant del cap per localitzar les zones sensibles o doloroses.
4. Ressonàncies magnètiques o radiografies de la mandíbula.

Pots consultar més informació sobre aquest servei a la nostra pàgina de tractament de l’ATM i el bruxisme.

El tractament depèn de la causa

Per definir el tractament adequat és imprescindible conèixer l’origen del problema. En alguns casos té un origen psicològic i l’han de tractar els especialistes corresponents, i en casos molt extrems es pot recórrer a la cirurgia.

Cada cas és diferent. Si notes que fas cruixir les dents, o tens molèsties a la mandíbula, demana cita a Mèdic Dental Sabadell perquè un professional de la clínica et pugui valorar.

Les glàndules salivals són glàndules exocrines situades al sistema digestiu superior. La seva funció és produir la saliva, que després s’aboca a l’interior de la cavitat oral. Tot i que gairebé no hi pensem, intervenen en una cosa tan quotidiana com mastegar i empassar.

En aquesta guia repassem què és la saliva, com es classifiquen les glàndules salivals, quins senyals poden indicar un problema i com s’aborden afeccions com els càlculs. Si busques informació sobre el tractament de les glàndules salivals a la nostra clínica, pots consultar la pàgina del servei.

Què és la saliva i per a què serveix?

La saliva és un líquid incolor, de consistència mucosa o aquosa, que conté electròlits, hidrats de carboni, proteïnes i glucoproteïnes, leucòcits i cèl·lules epitelials descamades.

Entre altres funcions, la saliva:

• Humiteja els aliments per facilitar la masticació i la deglució.
• Dona inici a la digestió dels aliments.
• Conté enzims que inicien la digestió dels greixos i dels carbohidrats.

Com es classifiquen les glàndules salivals?

Segons la mida, les glàndules salivals es divideixen en dos grups: glàndules menors i glàndules majors. A la boca tenim sis glàndules salivals majors, acompanyades de centenars de glàndules de mida més petita.

Glàndules salivals menors

Es troben a les parets de la boca i reben el nom segons la seva ubicació:

• Glàndules labials: són entre la capa muscular dels llavis i la mucosa, molt juntes entre si. En passar el dit per la mucosa del llavi es poden notar com petites masses dures i irregulars. Poden ser l’origen de quists i tumors.
• Glàndules bucals: se situen en el gruix del múscul buccinador; els seus conductes el travessen per obrir-se al vestíbul de la boca. Les que es troben al costat del conducte parotidi s’anomenen glàndules molars.
• Glàndules palatines: es localitzen a la volta del paladar, a banda i banda de la línia mitjana, entre el periosti i la mucosa. Si una persona manté la boca oberta una estona, es poden apreciar petites gotes de saliva al paladar.
• Glàndules linguals: són en el gruix de la llengua, agrupades a prop de les papil·les foliades i circumval·lades, a la punta i a les vores de la llengua.

Glàndules salivals majors

Se situen a prop de la cavitat bucal i són les següents:

• Glàndula paròtide: és la glàndula salival més voluminosa. Es troba sota l’arc zigomàtic, darrere de la branca de la mandíbula i davant de l’apòfisi mastoide, i està relacionada amb les principals branques del nervi facial. Produeix una secreció serosa i fluida. El seu conducte travessa el múscul buccinador i s’obre al vestíbul bucal superior, a l’altura del segon molar superior.
• Glàndula submandibular: produeix una secreció salival mixta, mucosa i majoritàriament serosa. Se situa a la cara interna de l’angle de la mandíbula i el seu conducte recorre el sòl de la boca fins a obrir-se a un costat del fre de la llengua.
• Glàndula sublingual: és la més petita de les glàndules salivals majors. És principalment mucosa, es troba sota la mucosa del sòl de la boca i la seva saliva surt per diversos conductes que s’obren al plec sublingual.

Com saber si hi ha un problema a les glàndules salivals?

Els símptomes més evidents d’un problema a les glàndules salivals són:

• Boca seca.
• Inflamació a la cara o al coll.
• Mal gust de boca.

Generalment, les causes són lleus, tot i que en altres ocasions poden ser degudes a infeccions greus, galteres o a la síndrome de Sjögren. Per això convé que un professional valori qualsevol d’aquests símptomes.

Pedres a les glàndules salivals (sialolitiasi)

Les pedres o càlculs salivals, també anomenats sialolitiasi o litiasi, requereixen tractament per eliminar-los. Aquests càlculs es formen als conductes i obstrueixen el pas de la saliva cap a la boca, cosa que pot causar dolor i inflamació a la zona.

A la consulta, segons el cas, es pot estimular la producció de saliva, actuar de manera manual, fer servir sondes o recórrer a la cirurgia.

Tumors de les glàndules salivals: símptomes d’alerta

El càncer de les glàndules salivals és poc freqüent, però existeix. Els seus símptomes principals són:

• Inflor o presència d’un bony a la mandíbula o al coll.
• Adormiment de la cara.
• Dificultat per empassar.
• Impossibilitat d’obrir la boca.
• Dolor en qualsevol de les zones on es troben les glàndules salivals.

En molts casos es tracta de tumors benignes que es poden extirpar a la consulta. Davant de qualsevol d’aquests senyals, és important anar a un especialista.

Com es tracten els problemes de les glàndules salivals?

Algunes mesures es poden aplicar a casa. L’objectiu principal és mantenir la boca humida i afavorir la neteja de les glàndules, per exemple:

• Fer servir estimulants salivals, com ara caramels o determinats medicaments.
• Mantenir una bona higiene dental.
• Beure la quantitat d’aigua recomanada al dia.

Tanmateix, de vegades això no és suficient. Les glàndules salivals es poden veure afectades per càlculs, tumors i altres afeccions, i en aquests casos pot ser necessària una intervenció quirúrgica feta per un especialista.

Cada cas és diferent i requereix la valoració d’un professional. Si notes algun dels símptomes descrits, a Mèdic Dental Sabadell podem estudiar el teu cas i orientar-te sobre l’opció més adequada per a tu.

Un cop a la cara pot afectar molt més que la pell. Quan el traumatisme arriba a l’os, pot provocar fractures i, en alguns casos, la pèrdua de peces dentals. D’aquests danys se n’ocupa la traumatologia facial.

En aquest article expliquem per què es produeixen les fractures facials, com es diagnostiquen i quins objectius té el seu tractament. Si vols conèixer com ho abordem, consulta la nostra pàgina de traumatologia facial a Sabadell.

Què és la traumatologia facial?

La traumatologia facial es dedica a oferir solucions per als danys causats al rostre que afecten l’os, en forma de fractures i, en alguns casos, amb pèrdua de peces dentals.

Quan es fractura algun dels ossos de la cara, es produeix una alteració estètica de grau variable i també una alteració en la funció de l’os afectat.

Per què es produeixen les fractures facials?

L’esquelet facial es pot fracturar a causa de traumatismes de naturalesa diversa, per exemple:

• Accidents de trànsit.
• Caigudes imprevistes.
• Pràctiques esportives.

Les fractures més habituals al rostre són les mandibulars, les nasals i les que afecten les òrbites i els pòmuls.

Per què l’ha de valorar un cirurgià maxil·lofacial?

A la cara conflueixen moltes estructures, amb una gran innervació i irrigació, i una fractura pot alterar, a més, l’oclusió dental (la manera com encaixen les dents). Això podria derivar en complicacions importants com ara:

• Neuràlgies i dolor.
• Problemes per mastegar.
• Alteracions a les articulacions temporomandibulars.

Per això, l’anàlisi de les lesions i la manera de tractar-les han d’estar en mans d’un cirurgià maxil·lofacial, amb la finalitat de prevenir tant seqüeles estètiques com funcionals.

Com es diagnostica un traumatisme maxil·lofacial?

El diagnòstic, igual que el tractament, l’ha de fer un especialista per reduir tant com sigui possible les conseqüències de la lesió.

Primer s’avalua el pacient i el risc que presenta, parant especial atenció a la seva situació cardiocirculatòria i al control de la via aèria. Després, l’especialista fa un estudi d’imatge precís, que pot incloure:

• TAC amb reconstrucció tridimensional.
• Ortopantomografia.
• Ressonància magnètica.

Aquestes proves permeten conèixer el tipus de fractura, la seva gravetat i la seva complexitat, així com les opcions quirúrgiques que es poden plantejar en el tractament.

En què consisteix el tractament?

Els pacients que han patit una deformitat significativa solen necessitar cirurgia. Els seus objectius són:

• Obrir les vies respiratòries.
• Mantenir el sagnat sota control.
• Descartar altres possibles lesions.
• Tractar la fractura, fixant els segments ossis fracturats amb cargols i plaques de titani.
• Evitar tant com sigui possible les cicatrius.

El tractament s’ha de fer de manera immediata sempre que el pacient estigui estable i no presenti lesions potencialment mortals ni fractures a la zona del coll.

Què es busca amb el tractament i què cal esperar després?

La traumatologia facial té com a propòsit recuperar tant la funció com l’estètica després de la lesió. Per exemple, si la fractura afecta la mandíbula, es busca que el pacient pugui tornar a mastegar adequadament; en el cas del nas, que els ossos quedin ben col·locats i alineats per mantenir l’estètica del rostre.

En alguns casos, el pacient pot necessitar cirurgies posteriors per millorar l’aspecte funcional o estètic.

Cada cas és diferent i requereix la valoració d’un professional. Si has patit un traumatisme facial, a Mèdic Dental Sabadell podem estudiar el teu cas i explicar-te les opcions de tractament.

Quan els maxil·lars no tenen la posició o la mida adequades, el problema no és només estètic: pot afectar la manera de mastegar, de respirar o de parlar. Per a aquests casos hi ha la cirurgia ortognàtica.

En aquesta guia expliquem què és, per què apareixen aquestes deformitats, com es coordina amb l’ortodòncia i quins objectius persegueix. Si vols saber com treballem, pots consultar la nostra pàgina sobre la cirurgia ortognàtica a Sabadell.

Què és la cirurgia ortognàtica?

La cirurgia ortognàtica és el conjunt de procediments quirúrgics que tenen com a propòsit millorar les estructures maxil·lars quan presenten alteracions, tant de posició com de mida.

Un altre motiu habitual per sotmetre’s a aquesta cirurgia és una alineació inadequada de les arcades dentàries, que pot estar relacionada amb alteracions en la manera de respirar, de parlar o de mastegar, factors que influeixen directament en l’aspecte del rostre.

En quins casos s’indica i per què apareixen aquestes deformitats?

El propòsit principal de la cirurgia ortognàtica és corregir els desequilibris o deformitats maxil·lomandibulars en pacients que presenten algun tipus de deformitat dentofacial.

Aquestes deformitats poden tenir orígens diferents:

• Causes hereditàries.
• Hàbits inadequats, com ara posar-se objectes a la boca o xuclar-se el dit.
• Determinades malalties.

Quan es diagnostiquen a temps, durant l’etapa de creixement i desenvolupament, se solen poder corregir amb ortopèdia maxil·lar. Si no és així, pot ser necessària la cirurgia.

Un problema mandibular pot anar acompanyat d’altres molèsties, com ara dificultat per mastegar bé els aliments, mal de cap, dolor a les articulacions o apnea obstructiva del son.

La relació entre la cirurgia ortognàtica i l’ortodòncia

La cirurgia ortognàtica està molt vinculada a l’ortodòncia. Per això, la correcció de les deformitats dentocraniomaxil·lofacials sol ser una feina d’equip entre el cirurgià maxil·lofacial i l’ortodontista.

En l’esquema tradicional de tractament es distingeixen aquestes fases:

1. Ortodòncia prequirúrgica: corregeix les compensacions dentals i proporciona al cirurgià una relació adequada i estable entre les arcades superior i inferior, perquè pugui fer els moviments esquelètics previstos.
2. Cirurgia ortognàtica: es fa amb anestèsia general.
3. Ortodòncia postquirúrgica: és fonamental per establir una oclusió final correcta.

Al llarg de tot el procés, el cirurgià i l’ortodontista han de conèixer tots els aspectes del diagnòstic i del tractament, i coincidir en el procediment proposat i en la manera de dur-lo a terme, perquè el pacient el pugui afrontar amb confiança.

Quins objectius té la cirurgia ortognàtica?

És normal que una intervenció quirúrgica generi dubtes. La cirurgia ortognàtica busca canvis tant funcionals com estètics, especialment en els casos de maloclusió.

Objectius funcionals

• Una masticació i una deglució correctes.
• Una respiració nasal adequada.
• Reduir el desgast de les dents.
• Millorar la salut de les articulacions.

Objectius estètics

• Més simetria facial.
• Millorar la definició del mentó, els pòmuls i l’angle de la mandíbula.
• Corregir rostres curts o llargs.
• Tractar mandíbules petites o grans.

Cada cas és diferent i requereix la valoració d’un professional. Si creus que podries necessitar aquest tractament, a Mèdic Dental Sabadell podem estudiar el teu cas i explicar-te les opcions disponibles.

El càncer de cap i coll és el terme que s’utilitza per denominar el grup de tumors malignes que es desenvolupen al cap i a la zona del coll. Inclou tumors que poden aparèixer a la boca, per la qual cosa és un tema que també afecta la salut bucodental.

En aquesta guia repassem on apareixen aquests tumors, quins factors n’augmenten el risc, quins símptomes convé vigilar i com es diagnostiquen. Si vols més informació sobre com ho abordem, consulta la nostra pàgina d’oncologia oral a Sabadell.

On pot aparèixer el càncer de cap i coll?

Entre les zones més comunes on poden aparèixer aquests tumors hi ha:

• La nasofaringe.
• Els sins paranasals.
• La hipofaringe.
• L’orofaringe, que inclou la base de la llengua, les amígdales i el paladar tou.
• La laringe.
• Les glàndules salivals.
• La cavitat oral: genives, llengua, mucosa oral, sòl de la boca i paladar dur.

Quines són les causes i els factors de risc?

A diferència d’altres tipus de càncer, el de cap i coll sol aparèixer per factors externs. Dos d’ells són essencials:

• Tabac: moltes persones saben que fumar augmenta el risc de càncer de pulmó, però desconeixen que també augmenta les possibilitats de presentar tumors a la cavitat oral, la laringe, l’orofaringe i la hipofaringe. Això inclou tant fumar com el tabac sense fum, i el risc és més gran com més gran és la quantitat i la durada del consum.
• Alcohol: el consum excessiu d’alcohol incrementa el risc, i aquest augmenta encara més si la persona també fuma.

A més, hi ha altres factors de risc:

• Higiene bucal: una higiene bucal inadequada i el fregament de pròtesis dentals mal ajustades s’associen al desenvolupament de tumors a l’orofaringe.
• Dieta: un consum baix de vitamines, principalment A i C, podria afavorir l’aparició d’aquests tumors.
• Infeccions: la infecció pel virus del papil·loma humà (VPH) es vincula amb el carcinoma de cèl·lules escamoses, i la infecció pel virus d’Epstein-Barr, amb el carcinoma de cavum.

Quins símptomes poden aparèixer?

Els símptomes varien segons el lloc on es trobi el tumor.

Tumors a la laringe o la faringe

• Disfonia (canvis en la veu) persistent.
• Bonys al coll.
• Problemes per empassar.
• Irritació o dolor a la gola o en una o totes dues orelles.
• Saliva amb sang.

Quan el càncer està molt avançat, també poden aparèixer dificultats per respirar correctament.

Tumors a la llengua, la boca, les amígdales o el paladar

• Molèsties i dolor en mastegar i en empassar.
• Nafres a la boca.
• Plaques o taques vermelloses o blanques a la boca.
• Bonys als llavis, al coll, a la boca o sota la mandíbula.

Com es diagnostica?

Per diagnosticar el càncer de cap i coll, l’especialista fa una exploració física i algunes proves diagnòstiques. A més, duu a terme una biòpsia: s’extreu una mostra de teixit que després s’examina al microscopi. La biòpsia és la prova que permet establir amb certesa si hi ha càncer.

Com es tracta?

El tractament pot incloure cirurgia, radioteràpia i quimioteràpia, o una combinació d’aquests tractaments. Com que poden afectar la parla, l’alimentació i la respiració, és probable que el pacient necessiti rehabilitació.

Cada cas és diferent i requereix la valoració d’un professional. Si notes algun d’aquests símptomes, demana una valoració a Mèdic Dental Sabadell perquè puguem estudiar el teu cas.